Els perillosos amics xilens del ministre Wert.

Pablo Gentilli, una de les figures clau del Fòrum Mundial d''Educació, conegut de molts/es mestres valencians de les Escoles d'Estiu i del STEPV perquè hem tingut ocasió de parlar amb ell en diverses ocasions de les polítiques neoliberals aplicades a l'educació. En aquest article ens presenta els perillosos amics xilens del ministre d'educació espanyol Sr. Wert. Llegiu si voleu conèixer els dubtosos camins que ens volen fer transitar.
Los amigos chilenos del Sr. Wert >> Contrapuntos >> Blogs Sociedad EL PAÍS

Caritat o publicitat?

El Partit Popular està retallant milions d'euros als aturats mentre els seus diputats fan palmes o criden "que se jodan", nega les ajudes a les persones dependents, anul·la drets socials i laborals, apuja impostos per pagar dèficits als bancs que els seus polítics han saquejat, inverteix en projectes destrellatats on s'han dilapidat milions, afona les entitats públiques amb una gestió nefasta i partidista, té 11 imputats per diferents delictes de corrupció representant-los a les Corts Valencianes i està portant a milers de persones a la misèria mentre liquida la sanitat, l'educació i les ajudes socials a les persones més necessitades. Però a Sant Joan tot açò sembla que no està passant. A la plaça aplaudixen a rabiar la faena dels populars. 

 

La quadrilla d'alcaldes toreros del PP ha aconseguit fer passar per una “becerrada” benèfica el que és un espectacle a major honor i glòria del Partit Popular en general i del nostre alcalde en particular. Tot a coste zero, diuen. Una aportació encara desconeguda a Cáritas, ha suposat una publicitat màxima per al PP. Una cortina de fum que amaga les polítiques profundament antisocials que provoquen que Espanya siga el primer estat de la UE en índex de misèria.

Els poders públics no estan per incentivar la caritat, estan per fer que no siga necessària perquè s'apliquen polítiques justes de repartiment de la riquesa. Utilitzar el nom de Cáritas, una organització que compta amb l'estima i col·laboració de moltíssimes persones amb diferents sensibilitats polítiques, com a reclam d'un espectacle amb un marcat sentit partidista és del tot lamentable.

Bombero-Torero

Els bous i el futbol, beneïts per jerarquies eclesiàstiques de braç en alt i vigilats per bigotis a l'ombra de gorres de plat, han estat el paisatge de vàries generacions hispàniques que projectaven els seus desitjos de superar la trista realitat quotidiana somniant amb “trajes de luces” i paquets ben marcats.

Ara, mentre s'implantava el requetepagament sanitari, s'acomiadaven milers de professors/es i es pegava foc el nostre territori, els carrers de pobles i ciutats estaven de celebració. Goool.

Encara estem de ressaca d'una festa i ja se n'anuncia una altra: “Corrida benéfica”!

Deixant de banda expectatives més plaents, “las corridas” semblaven anar allunyant-se de la realitat quotidiana d'un país que es volia sentir europeu i mirava de tu a tu els seus veïns del nord. Però la, diguem-li, crisi és una bona excusa per als nous aires recentralitzadors que, òrfens d'elements de cohesió social més actualitzats, veuen en el futbol i els toros el circ que han d'oferir a falta de pa.

Si la “corrida” és benèfica o caritativa hauria de restringir-se a l'esfera més íntima, fer la “faena” de la mà de polítics que amb l'altra ofeguen la justícia social, mereix els pitos del respectable.

Si no es tracta d'una “corrida” i parlem de xarlotada, de què o de qui anem a riure'ns? En aquell Bombero-Torero de dècades passades els nans i el pallasso eren la part còmica d'un espectacle que hui se'ns presenta ben trist i lamentable. Igual de lamentable com ens semblaria veure la primera autoritat del nostre poble representant un paper tan anacrònic. Només faltava la banda de música entonant el pasdoble: “Manolete, manolete, si no sabes torear pa que te metes....”

Bombero-Torero no és un espectacle, és una dicotomia, ja no tenim per a tot: O pa o circ! Hem de triar si volem bombers o toreros. Les retallades en l'extinció d'incendis han facilitat els efectes devastadors del foc, l'estalvi estimat s'ha convertit en una despesa difícilment quantificable. Finançar culturalment les estocades fins a la bola o perdonar 5.000 milions a “los amos del balón” és l'opció dels actors principals de la tragicomèdia hispànica.

Darrere de la cortina de fum dels nostres boscos en flames, la pantalla més espessa, negra, corrupta i putrefacta de la propaganda adoctrinadora i sedant de la desinformació massiva continuarà amagant-nos una realitat cada dia més incontestable.

Passeu, passeu, comença la xarlotada.