Paraules
del regidor de Bloc-Compromís per Sant Joan, Albert Caturla en el
lliurament dels premis a:.
- PREMI
COMPROMÍS PEL TERRITORI 2013: BANDES
DE MUSICA D'AGOST (SOCIETAT FILARMONICA UNIÒ MUSICAL i CENTRE
ARTÍSTIC CULTURAL VERGE DE LA PAU)
- PREMI
COMPROMÍS SOCIAL 2013: ASSOCIACIÓ
FIBROMIÀLGIA i ASTÈNIA CRÒNICA DE SANT VICENT.
- PREMI
COMPROMÍS AMB EL PAÍS 2013: LA
CIVICA - ESCOLA VALENCIANA ALACANT.
Gràcies
als assistents i als veïns d'Agost que ens acompanyeu en aquest acte
de reconeixement a tres entitats que s'han distingit pel seu
compromís en la defensa dels drets culturals, socials i cívics en
la nostra comarca. Gràcies també als companys d'AIA-Compromis
d'Agost i a tots els que haveu fet possible aquest acte.
Deia
Vicent Andrés Estellés:
“Perquè
hi haurà un dia que no podrem més i llavors ho podrem tot!”
Potser
estem molt pròxims a eixe dia.
Quan
tractem de posar paraules al camí que hem recorregut des dels anys
dels primers governs preautonòmics fins a l'actualitat, no sé si
coincidireu però sembla que hem transitat de la il·lusió a
la perplexitat, passant per l'estupor per
instal·lar-nos als voltants de la indignació.
No
van ser ells qui se la van jugar per la democràcia i l'autogovern,
no van ser ells qui demanaven llibertat, amnistia i estatut
d'autonomia, no van ser ells qui van apostar per la normalització
del valencià.
Durant
anys han intentat fer creure que defensaven
una altra manera de veure el món, una altra manera
d'entendre la societat i el bé comú, una altra manera de ser
valencià.
Però
ara és evident que ells no volien i no volen un món per a tots,
que del bé comú només els interessa la part que es pot rapinyar
impunement, que la seua manera de ser valencià és acabar amb tot
allò que siga valencià.
Tancant
RTVV, el PP valencià s'ha llevat la disfressat de fallera i deixa al
descobert l'autèntic perfil d'au de rapinya.
No
parlem únicament en termes de divergències ideològiques, de
maneres de fer política. Parlem de lladres, de delinqüència, de
prevaricació, de robatoris, de delictes.
Que
col·lectius com que els que hui hem guardonat a Agost no tinguen el
recolzament que mereixen de les institucions públiques, no és
únicament un problema ideològic, que també. És que la nefasta
gestió del Partit Popular ens ha portat a acumular un deute
impagable, per la seua mala gestió hem perdut les tres principals
entitat financeres del país i hem dilapidat milers de milions
d'euros en projectes inútils.
La
RTVV és només una metàfora amarga del que ha significat el govern
del PP al País Valencià, el deute de Canal 9 de quasi 1.200 és
proporcional al deute de la Generalitat Valenciana estimat en 39.000
milions.
El
pitjor de tot és que mai han treballat per acomplir els objectius
que social i legalment tenien atorgats.
O
és que la TVV ha tingut vocació de servei públic? El paper que la
TVV podia jugar com cohesionadora de la societat valenciana i
normalitzadora del valencià, s'ha vist completament desdibuixat per
la voluntat de control i manipulació d'un mitjà de comunicació
pública.
Amb
el PP ha desaparegut la ràdio i la televisió pública valenciana,
però no només això.
També
la seua nefasta gestió ha limitat la influència que el gran teixit
associatiu i cultural que suposen les bandes de música hauria de
tenir en la nostra societat, tant per tradició històrica com per la
realitat incontestable que suposen hui en dia.
Ha
sigut el PP valencià qui ha perjudicat a milers de famílies
valencianes retardant i posant impediments en l'aplicació de la Llei
de dependència, només des del treball i el sacrific personal que a
través d'entitats com l'Associació de Fibromiàlgia i Astènia
Crònica de Sant Vicent s'han pogut atendre en part les necessitats
de moltes persones dependents.
No
ha sigut la Conselleria d'Educació del PP qui ha treballat per fer
possible l'ensenyament en valencià a les nostres escoles, qui ha
treballat per la qualitat educativa, qui ha garantit la igualtat
d'oportunitats. Tot el contrari, l'atac constant a la l'educació
pública ve precisament de qui hauria de protegir-la.
El
govern del PP no ha assumit com a propis els objectius que hauria de
tenir l'autogovern valencià.
Què
ha fet el PP per reclamar un finançament just? Qui ha demanat les
autèntiques necessitats en infraestructures, com el corredor
mediterrani? Qui s'ha oposat a projectes que atempten contra el medi
i el territori, com Castor o l'urbanisme depredador? Qui ha
reivindicat una sanitat pública i de qualitat?
Este
govern és responsable d'haver dilapidat els recursos que s'havien de
destinar a cultura, educació, sanitat o a serveis socials amb
projectes insostenibles que ara són un model de desficaci i mala
gestió, per a vergonya dels valencinas i valencianes.
Està
gent ha portat al crac a la nostra televisió perquè mai ha assumit
els autèntics objectius de la seua creació.
És
la mateixa gent que no creu ni ha cregut mai en l'autogovern.
Com
deia Ovidi
“Hi
ha gent a qui no agrada que es parle, s’escriga o es pense en
català.
És la mateixa gent a qui no els agrada que es parle, s’escriga o
es pense.”
(Ovidi Montllor)
Què
podem fer? Des de Compromís estem fent coses, però...
No
en tindrem prou bastint unes estructures de participació política
flexibles, però alhora eficients i transparents en la presa de
decisions, com hem fet per fer confluir diferents persones i partits
al voltant del projecte que representa Compromís. Estem consolidant
una opció política d'origen i de vocació plural, des del
nacionalisme, l'ecologisme i l'esquerra transformadora. Estem
dotant-nos de nous òrgans de govern on es garantisca la democràcia
i la pluralitat. Estem exercint l'elecció directa dels candidats/es,
estem assajant abans que cap altra força política instruments de
democràcia directa com la que ha fet possible decidir el vot del
nostre diputat a Cortes,...., però no en tindrem prou.
No
en tindrem prou denunciant els robatoris dels més de 100 polítics
del PP implicats en casos de corrupció, alguns diputats en les
Corts, no en tindrem prou estant a la primera línia de les
reivindicacions.
No
en tindrem prou pensant una societat que done resposta als reptes
del segle XXI i preparant-nos per gestionar-la.
No
en tindrem prou consolidant un projecte polític de canvi i
d'esperança en totes i cadascuna de les nostres comarques. Com a
l'Alacantí on estem treballant per una àrea metropolitana que
garantisca un transport públic de qualitat, o un ús racional de
l'aigua o per garantir la salut dels ciutadans restringit les
instal·lacions contaminants.
No
en tindrem prou.
Els
venedors de fum a preu de caviar iranià han sabut anestesiar a una
societat panxacontenta i tolerant amb la corrupció i el desficaci.
Hem
deixat durant molt de temps que ens governen des de Madrid
personatges com l'expresident Felipe González que ha creat una
fundació amb el seu nom per estudiar la seua figura històrica.
Deliris de grandesa? O un tal Aznar que, encara ara, continua
mantenint i alimentant versions “conspiranòiques” de l'atemptat
de l'11M. Paranoia?
En
mans de qui hem estat? En mans de qui estem?
S'han
escrit les pàgines més negres i vergonyoses de la història del
País Valencià amb l'objectiu d'aprofitar-se'n i dilapidar
l’autogovern i les institucions valencianes. Són els assassins de
la nostra autonomia i no podem permetre que este grup de delinqüents,
presumptes delinqüents i mals gestors acaben amb allò que tant ha
costat guanyar.
Alguns
diran, com Espriu
- “ASSAIG DE CÀNTIC EN EL TEMPLE
- Oh, que cansat estic de la meva
- covarda, vella, tan salvatge terra,
- i com m'agradaria d'allunyar-me'n,
- nord enllà,
- on diuen que la gent és neta
- i noble, culta, rica, lliure,
- desvetllada i feliç!
- ...”
I
és cert que, tot i els avanços que anem fent, no en tenim prou.
Ens
caldrà la voluntat, la intel·ligència i la tenacitat de tot un
poble. Aquells que ens sentim encara poble i creiem en els projectes
col·lectius podem fer un tomb a la manera de fer política, tenim
l'obligació de posar-nos al servei d'un projecte col·lectiu que
també ha de ser modèlic i autoexigent.
Hem
de sumar amb aquells que com les bandes de música, les associacions
implicades en la defensa dels més desafavorits o les entitats que
s'han plantat davant dels atacs a la nostra llengua, treballen sense
descans per millorar i avançar cap a una societat econòmicament més
pròspera i socialment més justa.
Amb
ells i amb Espriu, nosaltres som dels que diem...
- “...
- Però no he de seguir mai el meu somni
- i em quedaré aquí fins a la mort.
- Car sóc també molt covard i salvatge
- i estimo a més amb un
- desesperat dolor
- aquesta meva pobra,
- bruta, trista, dissortada pàtria. “
- Salvador Espriu
