Fe
La societat valenciana ha
tingut una fe cega en el projecte polític del Partit Popular. No és
de fa quatre dies que es coneixen les barbaritats financeres i els
projectes megalòmans que els populars han tingut com a bandera. No
han necessitat separar les aigües del Mediterrani per fer-nos creure
que les Amèriques Cup, les Fórmules I o les ciutats de la Llum, de
les Arts o de la Ciència eren el que necessitàvem per ser la perla
de la corona. No han sabut multiplicar els pans ni els peixos, però
han sigut els mestres de la resta, han restat tant que ara sembla que
no podrem pagar tot el que devem.
Esperança
Mentre, al plasma, un
home amb barba i ulleres que parla amb convicció de manual, anuncia
la bona nova: el messies no ha arribat encara, però se l'espera per
al 2014. Les penes i treballs pels que estem passant, just castic
pels pecats comesos en l'etapa zapateril, estan a punt d'acabar-se.
Com qui baixa de la muntanya del Sinaí amb les taules de la llei,
està apressat per mostrar-nos el camí cap a la terra promesa, allà
on els rius de llet i mel ens faran oblidar la pols del llarg i pesat
camí.
Caritat
Dos mil quilos d'aliments
és el que ha pesat la caritat de las “Nuevas generaciones del PP”
en el meu poble. Nadal és temps de sentir-se bé amb un mateix,
repartir pau i amor per allà on passes, recordar als que falten i
als que no tenen.
En el segle XXI podem
produir molts més aliments que els que consumim, disposem de
recursos inimaginables per transformar la realitat, comptem amb la
joventut millor formada de la nostra història. En eixa societat, las
Nuevas Generaciones del PP fan una aposta decidida per la caritat. La
versió jovenívola dels que ens governen, dels que estan manejant
pressupostos multimilionaris, han posat a les portades de la premsa i
de l'agenda política fer almoina per amor de Déu. Repeteixen
corregudes passades per subratllar als cartells com són de bons.
La fe que trontolla
Un darrere l'altre van
caient els mil castells del PP valencià. Com les Fogueres, el cartró
pedra dels seus projectes es converteix en fum i l'esclafit de cada
nou escàndol només s'apaga amb el soroll del següent com una
“mascletà” inacabable. Milions i milions dilapidats: regalats,
mal gestionats o directament robats. Un rosari de consellers,
diputats, alcaldes i regidors processats fan difícil de creure que
els jutges els tinguen mania. Tancar Canal 9 i també línies
escolars, malvendre Terres Mítiques, Ciutats de la Llum o rapinyar
fons de solidaritat,...., ens ha fet més descreguts. Fa un temps
haguérem pensat que era manà el que cau de la coberta del Palau de
les Arts, ara ja pensem que són rajoles trencades i posades a
l'estil d'un catalanista que va deixar a mitges la Sagrada Família.
Esperança amarga
Al de la barba amb
ulleres que parla des del plasma se li ha oblidat dir que ara tenim
apuntats 1.200.000 aturats més, altres no estan apuntats perquè no
acaben de veure “los rios de leche y miel” i se n'han anat a
buscar-los més al nord. El que sí que ha dit és que amb 645,3
euros al mes sobra per menjar tots els dies i per pagar la llum, que
eixa sí que pujarà un 2,3%. Que no són temps per protestar, que
cal tenir fills, siguen desitjats o no, i que les retallades
generalitzades estan tenint els efectes esperats: devem molt més del
que devíem, en el tercer trimestre 954.863 milions d'euros.
Caritat de tambor
Mentre els seus majors de
Madrid, València i Sant Joan retallen en prestacions socials i
gasten a mans plenes, las Nuevas Generaciones del PP de Sant Joan
guiades per la caritat i l'amor arrepleguen dos mil quilos de menjar.
Això sí, ens han fet saber a tots com són de bons, tot i que com
diu el refranyer «Caritat i amor, no volen tambor”.
Aprofitant que demà
aprovarem el pressupost municipal per al 2014 podrien suggerir al seu
govern municipal que de les partides per pagar Casals de la Setmana
Santa, interessos de l'aval per comprar i regalar l'antiga Residència
de Temps Lliure, de festes, de propaganda i publicitat o de les
partides no executades en el pressupost del 2013 de despesa social,
les destine a pal·liar els efectes que les polítiques del seu
partit a nivell central, autonòmic i local estan generant. Potser
seria massa demanar que canvien de polítiques, que canvien la
caritat per la justícia social.
Molt bo, Albert.
ResponEliminaI amb l'afegit de saber combinar el llenguatge religiós (cal conèixer-lo, clar que sí! és qüestió de cultura, no de creences!) amb l'anàlisi del significat i l'aplicació a l'actualitat més immediata. Enhorabona!